Es pot excusar l’amor?
Puc excusar-me per trobar-te extremadament bella?
Miro enrera i m’adono que he estat abocant molta estimació, esperances, anhels i desitjos cap a tu: m’he estat abocant a tu, dolça funàmbula, equilibrista en terres llunyanes. Me n’adono, en sóc conscient i em sap greu; m’he d’excusar. Necessito una excusa per pal·liar tota l’atenció que té estat prestant;
i l’explicació, l’excusa que he trobat, és una obvietat: ets bella.
Al pensar-hi m’adono que no és pas la teva eloqüència (perquè et mantens distant, parles pausadament, ets reflexivament introspectiva); ni és la teva simpatia (tens un somriure preciós, però sempre s’amaga rera la profunditat de la teva mirada); ni tampoc la teva tendresa (que intueixo però no veig); ni tant sols la teva força (latent, esperant moments apropiats per a sortir amb harmonia i violència)… res de tot això. El què m’empeny a aquesta incondicional adulació és la teva bellesa.
Ja està, ja tinc excusa. La bellesa és enorme; la trobem a tot arreu: als ulls d’una noia, als darrers raig de sol, a la fressa de les onades del mar, al compassat caminar de la gent, del dia, del món. La bellesa és tant gran que em pot encobrir, la puc utlitzar. Renego d’haver-me quedat bocabadat observant només una part de la bellesa, tu, i haver deixat de banda tota la resta que hi ha escampada, de forma desigual, per tot arreu.
Prou. Deixaré d’estar pendent de tu. Obriré els ulls.
Aquest cop tinc una bona excusa.
[@more@]
