Tanco els ulls i escolto.
El brogit del tren i les converses dels seus tripulants es desfan; mica en mica van fonent-se, barrejades en la negror provocada per les meves parpelles. Les taques groguenques, provocades pel reflex de les tènues llums del vagó, es difuminen, més i més, amb cada moviment ocular. Els pensaments són alliberats del pes de definir el meu entorn i corren desenfrenats pel meu cap.
Em deixo anar i imagino.
El lleu balanceig m’acompanya en el viatge.
Imagino un espai verd, una gran extensió d’herba: un prat; fa pendent, està a la carena d’una petita muntanya d’un verd intens, plena d’arbres. Hi veig una pincellada de blau: el cel reflexat sobre el líquid cristal·lí que omple un petit estany. Sento el relaxant soroll de l’aigua que llisca, entre pedres, prat enllà. Un corriol s’allunya del curs de l’aigua; desapareix, fortiu, i no torna a fer-se veure fins el cap d’uns metres, ara en forma de font que brolla de les entranyes de la terra. El flux d’aigua és abundant i deixa l’esquifit caminet que hi va a petar tot empantanegat de fang. Un camí? Sí, visualitzo clarament un camí sinuós, amb els marges plens de flors silvestres, que puja muntanya amunt fins arribar a una preciosa casa de fusta. Les ovelles hi corren lliurement pel voltant; de la teulada en surt una xemeneia i la llenya reposa amuntegada al porxo. La porta és oberta i en surt una noia. Ets tu. No puc veure com ets, estàs borrosa. No puc diferenciar cap tret del teu rostre; però sé que és bell, sé que ets tu. Em convides a entrar. Què hi trobaré dins? No ho sé, però segur que m’agradarà… imagino, vaja.
[@more@]
