El petit planeta i el gran satèl·lit

Aquest vespre una amiga m’ha avisat que al cel hi lluïa un finíssim tall de lluna coronat per una petita llum. Una imatge realment preciosa: el planeta Venus situat sobre la Lluna creixent…

Per fí comença a crèixer aquesta lluna que tant espero! Engrescat, ho he volgut anar a presenciar a pet d’ones.
Però, a l’arribar a la sorra, ja no hi eren. Jo prou que alçava el cap mirant a un costat i a l’altre, fent voltes sobre mi mateix, per a trobar el gran satèl·lit acompanyat del petit planeta; però res a fer, havien desaperagut.

He començat a caminar platja enllà i, finalment, els núvols de davant meu han anat desfilant; donant pas a una bella nit estrellada. Sí que se’n poden arribar a veure d’estrelles, de vegades!
De sobte, palplantat davant meu, Orió em somreia. Els tres punts lluminosos del seu cinturó me’n presetàven la seva magnificència.
Jo buscava la Lluna i he acabat trobant Orió. Cercava la mare fecunditat i he acabat topant amb el gran caçador. I per què busco tant, jo? Què diantre és el que vull caçar?

Després de la passejada, tornava cap a casa trist, moix. He passat per davant d’un banc de fusta i m’ha sorprès descobrir que els seus antics ocupants havien dibuixat a la sorra un cor enorme. Bé, potser havia estat una sola persona que s’hi havia estat esmerant una bona estona. Però jo, directament, he imaginat que els autors havien estat una jove parella que, abraçats, havien jugat amb els peus a perfilar el símbol del seu amor. M’he posat trist.
Una tristesa que neix de la impotència de no poder abraçar ni besar cap noia. Una buidor causada per no saber a qui estimar.

Avui estic molt fluix; deu ser perquè no he trobat la Lluna acompanyada per Venus. Deu ser que avui tampoc em trobo; però ho continuo intentant: alço el cap mirant a un costat i a l’altre, fent voltes sobre mi mateix.

[@more@]

Tweet