Hi he estat pensant i he arribat a la conclusió que, de fet, el funàmbul sóc jo.
Sí, sóc jo qui passa els dies fent equilibris sobre una corda.
Insegur, afronto el món, encaro el fet de viure, amb timidesa. Tremolant com una fulla, estenc els braços i faig soroll, el just, perquè em vegin. Vull que tinguin en compte la meva proesa diària, que m’observin equilibrat i serè.
Avanço, pas a pas, amb la vista c lavada a terra; mesurant la distància que me’n separa.
Ara el dret, ara l’esquerre. Miro els peus, la corda, el terra i hi busco la gent que estimo. Espero veure’ls sobresortir de la multitud per donar-me ànims i mostres d’afecte i amor. De vegades ho fan. Els somric i continuo repassant la gentada per a poder picar l’ullet a alguna noia que em desperti interès per compartir la corda. En trobo una, li faig senyals. Pujes a la corda? Salto a la teva? O ens en fem una de nova?
La veritat és que n’he compartit una durant molt temps… potser per això no acabo de tenir equilibri en aquesta que suporta menys pes.
Ara el dret, ara l’esquerre. Continuo avançant per la corda tot i no ser-ne gaire conscient. Sempre ho faig insegur, però he tingut una pensada; em sembla que he trobat una solució o, si més no, un recurs: lligaré una corda, entre un arbre i un altre, a un pam de terra… així podré practicar.
Qui sap? Potser, mica en mica, aniré agafant confiança. Potser, amb el temps, aconseguiré realment tenir equilibri.
[@more@]
Potser no val la pena. Potser la gràcia del caminar és fer-ho insegur. No es tracta de caure, fet que dóna una gran solidesa argumental a la teva idea de posar la corda a un metre del terra, però val la pena que bufi el vent i ens tambalegem.
Salutacions i seguretat, la justa per seguir el camí.