Aquest vespre he tornat a passejar per la platja.
Baixava per contemplar la lluna i me trobat amb
núvols, llàgrimes i pluja.
La tempesta ha cobert la meva tristesa amb una insistent i constant cortina d’aigua; la desesperació s’ha vist ofegada gota a gota.
La pluja neteja, però no fa desaparèixer res. Ni tant sols la platja que, setmana rera setmana, ens acull a mi i a la gossa per caminar sobre la seva dinàmica superfície.
Potser és això; som, talment com la superfície sorrenca de la platja, inconstants.
[@more@]
ooooh que bonic… la platja a l’hivern… Te la canvio per un troç de muntanya coberta ja de gebre… 😉
Qui sap què et portaran les onades. Sentir el so de les onades, l’escuma desfent-se… passejar per la platja és guapo.