El pas del temps resitua i recol·loca els sentiments i les relacions personals; però també allunya i aïlla. Per tant no és d’extranyar que, sovint, ens adonem de la importància d’una persona quan, precisament, resta molt distant a nosaltres.
Sense dubte és fantàstic retrobar antics amics, persones amb les que s’ha compartit experiències, sentiments, emocions, … i han esdevingut, amb el temps, referents en la nostra vida. Es gaudeix molt parlant amb ells perquè ens desperten un reconfortant, però indefinit, sentiment de benestar.
S’escau allò que el senyor Pessoa va deixar anar:
" . . .
Jo no tinc filosofia: tinc sentits…
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap quina cosa estima
ni sap per què estima, ni quina cosa és estimar…
Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar."
Potser sí, potser és això el que sentim al costat d’aquestes amistats en el temps; en definitiva, ens les estimem.
[@more@]
