Avui he imaginat que la veia.
La veia i ens somrèiem mútuament.
Ens somrèiem mútuament i ens sentíem especials un per l'altre.
No ens podíem tocar, ni sentir, ni olorar,
ni degustar… només mirar.
Observar emocionats la presència, l'existència, d'una persona singular.
Gaudir de l'encontre visual, sense altre contacte que les nostres mirades.
Em sentia còmode al restar aïllat d'ella.
La impossibilitat de fer altra cosa que restar quiet, rient palplantat davant seu i notar la seva complicitat era enormament tranquilitzadora.
No havia de patir per moure'm o parlar, ni tant sols pensar;
només sentir, sentir i gaudir.
La pluja continuava caient mentre jo somreia al pensar que es podria produir; que algun dia la veuria, ens somriuríem mútuament i ens sentiríem especials,
un per l'altre.
[@more@]
