La correspondència

Ahir vaig arribar a casa a les tantes.
Després de fer un mos, mentre reflexionava despullant-me en silenci en la penombra de l'habitació, em va assaltar de sobte una ocurrència del senyor Milan Kundera.

No he aconseguit localitzar el fragment, no en descobreixo el llibre;
però recordo amb claredat que, en una de les seves suggerents exposicions, l'escriptor txec insinuava la importància d'aprendre a conviure amb tres tipus d'enamoraments:
En primer lloc, l'enamorament no correspost.
Innevitable desgràcia quotidiana, crua expressió de la involuntarietat dels sentiments.
A l'altre extrem trobem l'enamorament correspost i consumat.
Aquell gratar el cel amb la punta dels dits, l'obrir els porticons de la llar existencial i cridar ben fort que a dins s'hi està de meravella.
I, per últim, el tercer en discòrdia… l'enamorament correspost però no consumat.

Això mateix; l'autor convida a reflexionar sobre tot aquell seguit d'amors, d'apassionats desitjos, que tot i ser corresposts no arriben mai a prosperar.
Les circumstàncies sovint impossibiliten aprofundir en determinats sentiments d'estimació i, al llarg de la nostra vida, anem deixant de banda amors corresposts. És la nostra creu; en podríem fer una
llaaarga llista i entregar-la enfurismats a la malvada senyora circumstància.
"Ho veus?!" li diríem, "ens hem estimat amb aquesta persona i amb aquesta altra i aquesta altra… però…"

Ahir vaig arribar a casa a les tantes.
Havia estat conversant amb una d'aquestes persones que, de segur, omplirien la meva llista. El desig roman, es manté; però les circumstàncies també.
Embriagat de nit, encara en la penombra, em posava el pijama i pensava que, de fet, si tots féssim la nostra pròpia llista d'amors corresposts i no consumats…
em temo que, malgrat tot, a l'agrupar les dades toparíem amb un munt d'incoherències i disconformitats.

[@more@]

Tweet