Impotent em sento davant els petons carregats de tendresa i transcendència.
Reflexions (simples paraules, paraules simples) omplen els espais que separen l'anhel compartit de palpar-nos els llavis; i jo, sacsejat pel goig i l'excitació, entretallo apressadament la respiració.
La tendresa em diu: respira!
la transcendència m'aconsella: gaudeix!
i jo intento respirar i gaudir; intento seguir el savi dictamen dels petons carregats de transcendència i tendresa… però, ai!, em sento impotent.
A l'obrir les orelles sento com el cor em batega ràpid, veloç.
A l'obrir els ulls m'observo entregat i m'agrado; m'encanta veure'm delicat, ferm, indecís, melós, atractiu, excitant.
Vull veure-hi clar.
Tanco els ulls i escolto l'accelerat impuls que, des de l'interior del pit, m'empeny a viure. Però, de fet, continuo impotent com sempre… sense saber si el què m'omple de goig és la pròpia barreja de transcendència i tendresa que envolta els petons o bé la simple contemplació dels seus efectes en mi.
[@more@]
