Hi havia una vegada, una colla d'animals salvatges que convivien en un bosc verd i frondós. No us penseu pas que dic animals salvatges perquè fóssin una trepa de bàndals maleducats, no; sinó que éren salvatges simplement perquè vivien al bosc. De fet, els animals compartien el dia a dia en pau i el bosc els hi agraïa facilitant-los menjar i protecció.
Un dia, un esquirol que feinejava buscant fruits per a preparar l'arribada de l'hivern, va topar amb un cistellet amagat enmig d'uns espessos matolls de romaní. "Un cistell! He d'avisar a tothom…" va pensar.
I sí, sí… en un tres i no res ja havia aconseguit traginar el cistell fins a l'esplanada principal i tots els animals es van reunir al seu voltant per a veure què hi havia dins.
Quin guirigall! Tothom estava esbarat preguntant-se què debia contenir el cistellet; tothom ho volia saber i, al final, el mico va fer els honors i amb molta cura va aixecar la tapa ben a poc a poc. Es va fer un silenci sepulcral, és clar, l'expectació era màxima, i de sobte, de dins el cistell en sorgí un caparró!
"Oooohh!" féren tots. "Què és això?" digué l'un.
"Quin cap més estrany!" digué l'altre…
Resulta que de dins el cistell en sortí un petit animaló: una cria d'ós.
Però, carai! Quin ós més curiós!
Tenia el cap allargat, uns ulls remenuts i unes urpes llaaaaargues i esmulades.
Això va sorprendre a tothom, però de tota manera van decidir d'allotjar-lo a l'antiga cova dels ossos (que aleshores estava desocupada) i van convocar una altra assamblea al cap de dues llunes per informar-se de l'estat del nouvingut.
Van anar passant els dies… però aquell ós, que resulta que era molt mandrós, no feia sinó escapar-se sistemàticament de la cova per intentar enfilar-se als arbres! Renoi! Quin ós més curiós!
Un cop havien passat les dues llunes, tots els animals es van tornar a reunir.
Van parlar i parlar sobre el comportament tant estrany que tenia aquell petit ós; però no arribaven a cap conclusió… fins que el mussol (que feia estona que des d'una branca estant restava amb els ulls clucs, pensatiu) demanà la paraula:
"Amics, em sembla que aquest ós és un ós ben especial: li agrada estar tot el dia badant enfilat dalt dels arbres… No té sentit que intentem que faci vida dins la cova com els altres. Hem de deixar que vinqui al seu ritme, que trobi el seu espai. Mireu, el que sí podriem fer és buscar-li un nom; capficats en el seu comportament ens hem despreocupat de posar-li un nom!
Això sí, ha de ser un nom tant especial com ell. Què us sembla si fem que cada animal proposi un paraula i n'escollim entre tots la més preciosa, la més maca?"
Dit i fet. Tots els animals van estar d'acord amb la proposta del mussol…
El primer d'atrevir-se a dir una paraula fou el lleó: "Jo proposo la paraula COR".
El següent animal fou la serp: "A mi em sembla que la paraula més maca és PLAER, no trobeu?". Després parlà el colom: "Proposo PAU". A continuació la papallona digué AMOR i la seguiren la sargantana amb SOL, el ratolí amb IMAGINACIÓ, el peix amb MAR, l'abella amb FLOR, el cavall amb PASSIÓ, la iena amb RIALLA,… i així tots i cadascun dels animals salvatges del bosc digueren la paraula que creien més bonica.
Però, sabeu què? En van arribar a dir tantes i tantes de paraules, i totes eren tant i tant boniques… que a hores d'ara encara no han aconseguit decidir quina de totes n'és la més maca! I, és clar, aquell petit ós tant curiós encara no té nom.
Sovint ens entossudim a posar nom a les coses (la paraula més maca, la més apropiada) enlloc de disfrutar-les, de viure-les. Aquell petit ós encara no té nom, però a ell li és ben bé igual. Ell s'ho pren amb calma: somriu i es passa el dia badant enfilat dalt dels arbres.
[@more@]
