Quan estic trist, tinc tendència a cercar la solitud.
Sembla talment com si em replegués per pair tots els mals i recuperar forces.
És automàtic: tristesa, recolliment.
Aiii… però el problema és que el recolliment em provoca abatiment, aflicció i m'acaba per angoixar. Mmmm… Per què m'angoixa?
A veure… la veritat és que no n'acabo de tenir clar la causa… però diria que és la por. La por al descontrol de la tristesa que sento en aquells moments.
Sí, perquè i si un cop recollit, jo què sé, em deixo endur tant per la tristesa que no em puc tornar a desrecollir?
Ufff! Quina bestiesa, oi?
Sigui com sigui, sempre intento acompanyar la solitud.
Sempre intento deixar una petita espelma encesa per no haver-me de moure sense control enmig de l'obscur desconsol de la tristesa.
L'espelma de vegades és simplement una cançó,
d'altres un repte o un llibre, una il·lusió, un enigma, …
Sovint m'ho pregunto:
És bo encendre espelmes?
O, potser, el què cal és aprendre a caminar a les palpentes?
[@more@]
