Arribo a l'andana.
Camino vacil·lant entre la gent que espera, capcota, l'entrada del seu corresponent tren. N'observo les cares, els rostres; però, de cop i volta, d'entre les cames sobresurt una inoportuna maleta.
Ep! L'esquivo. I, mentre m'inclino lleugerament per recuperar l'equilibri, la veig; topo amb la seva mirada.
És l'única d'entre la multitud que fita l'horitzó i, immediatament, el rubor m'assalta. Òstia! Avanço fins a trobar un petit espai desocupat i m'hi instal·lo tot refent de reüll el camí per recuperar la gratificant visió del seu rostre.
A veure… Ah, sí! Ara la veig. És rossa, amb cabells llargs, de figura plena, vital.
Pacient, reposo el pensament en vés a saber quines bestieses fins que el comboi apareix. Estic de sort; el tren s'atura, oferta una sola porta entre tots dos i ella puja.
A l'hora d'incorporar-me al vagó, topo altra vegada amb la maleta assassina; però, aquest cop, ajudo a la desemparada propietària a carregar-la capdalt.
Al fer la bona obra em sento observat per la noia. Insegur, m'apropo als seus ulls escrutadors i, com qui no vol la cosa, sec just al seu davant.
Trec tot de papers, inspiro i m'intento concentrar… però no puc.
Ella subjecta un llibre.
Al principi em reprimeixo: no aparto la vista dels fulls ni un sol instant;
miro lletres, però no llegeixo.
Parada rera parada, però, anem intercal·lant breus cops d'ull; fins que, innevitablement, les nostres mirades s'acaben creuant.
Pam! Pessigolleig corporal, fogots i neguit. Abaixem el cap.
Jo tot just m'he n'estic fent a la idea, que ella ja comença a fer els preparatius per baixar. Merda! Què faig? S'alça i em dóna l'esquena allargant innecessàriament la seva estada al seient abans de dirigir-se a la porta. Li dic alguna cosa?
Ella agafa l'abric i avança vers la sortida. No, potser seria millor donar-li, no sé, un missatge. Sí, un paperet. Em continua donant l'esquena mentre remena la seva bossa. Un tros de paper? Què li poso? El telèfon, el mail? El tren penetra lentament a l'estació. Això! El mail. El mail i una frase, d'acord. Eeeeh…
quina frase? El vagó s'atura. La teva mirada… Uf! No, no. S'obren les portes.
A veure… conèixer; alguna cosa de conèixer. La gent comença a desfilar. Mmmmm, observar no és suficient per conèixer. Apa! Quina tonteria. Això no! Ella subjecta amb fermesa l'abric, ara ja li toca baixar. Vale, vale! Ja ho tinc!
Va, ho escric. La noia inspira, baixa el primer graó, s'atura, gira el cap, em mira i se'n va.
Meeeerda! Em quedo clavat al seient; sense escriure, sense dir ni fer res.
No he estat a temps! Em maleeixo del tren estant, tot cercant-la entre la gentada que es dirigeix vers el pas subterrani.
Ufff! Com poden arribar a canviar les coses per un tros de paper.
[@more@]
