Entro a un forn de pa per agafar forces.
És curiós comprovar com sovint les forces depenen de coses tant simples com un cafè amb llet i una pasta.
Amb el primer glop m'arriba, entretallada, la veu ferragosa d'un home que xerra animadament a la barra:
– És de debò aquesta pipa?
Deixo la tassa i, com qui no vol la cosa, tombo el cap per observar-lo.
L'home somriu, bromeja.
Una nena petita se'l mira atònita i, amb els ulls oberts com a plats, continua succionant el seu enorme xumet.
– No – insisteix l'home – Una nena tant gran com tu no pot ser que encara vagi amb una pipa de debò.
La nena continua sense respondre. Però, per sort, la seva mare intervé evitant a l'home un ridícul estrepitós.
– Sí que és gran, sí – comenta la dona resignada – Té cinc anys, però encara porta xumet; li agrada… la relaxa – afegeix.
Uf! Cinc anys! Déu n'hi do. Si que costa, de vegades, despendre's de les coses.
Al llarg de la nostra vida hem d'aprendre a prescindir de tot de coses que ens sustenten, que ens aporten seguretat i ens "relaxen". Aquestes pèrdues ens remouen; són com petites morts que requereixen el seu corresponent dol.
Observo la nena i recordo el dia en què vaig deixar de portar la pipa.
La vaig donar a un gegant.
No sé quina edat devia tenir; però recordo perfectament que una tarda, nerviós i compongit, els pares em van apropar a l'enorme cavaller que durant les festes majors sortia a ballar acompanyat d'una munió de gent. Un cop vaig estar davant seu, a l'alçar la vista i comprovar el respecte que despertaven les faccions marcades del seu rostre gentil i sever, em vaig adonar que allò anava de debò… que era definitiu, que em despedia de la pipa per sempre. Em van demanar la pipa i la van entregar al gegant, col·locant la cadena de plàstic al voltant de l'enorme mà que subjectava amb fermesa un pergamí.
Suposo que la presència d'aquell colossal personatge em va ser de gran ajut a l'hora de fer el pas, a l'hora d'afrontar el dol.
Però ara els meus dols ja no són provocats per les pipes;
ara els gegants ja no em poden ajudar a passar-los.
Faig l'últim glop, deixo enrera els meus pensaments i torno a l'home, la nena
i la seva mare.
– Sí que és gran, sí – repeteix la dona resignada – Té cinc anys i porta pipa;
però, sap què? No vé d'un pam.
[@more@]
