Ara ja en fa uns quants milions d'anys; però si mirem enrera, moooolt enrera, i fixem la vista vers els inicis de la humanitat (la prehistòria), podem veure clarament que hi ha certs aspectes que perduren. Hi ha coses que han acompanyat a l'individu al llarg de tota la seva existència.
Ara ja en fa uns quants milions d'anys; però si pensem en els inicis de l'ésser humà, podem arribar a fer-nos una idea d'aquella primera època en la què l'evolució havia portat els descendents dels primats a superar la dependència dels instints i adquirir i desenvolupar la singular capacitat de raonar. Un excepcional avenç. Un enorme salt del què podem extrapolar una altra novetat; la conclusió sembla clara: neix el raonament, apareix el dubte.
En un primer moment, aquell preuat do del pensament (segons sembla estretament lligat al llenguatge) segur que els serví per a procurar una major eficiència dels seus recursos de supervivència. Però, immediatament després, es devien començar a observar detingudament els uns als altres; es devien començar a observar a si mateixos; i, per tant, devien començar, ja aleshores, a formular-se preguntes… Unes preguntes que han estat objecte de reflexió al llarg de tota aquesta pila d'anys i que, encara avui, continuen sent les grans incògnites que engloben i exemplifiquen el nostre neguit existèncial.
El dubte, la qüestió, les grans preguntes… Mmmm… sí, van néixer conjuntament amb la capacitat de raonar; però, escolta, totes aquestes inabastables incògnites que aniran perseguint a la humanitat al llarg de la història… resulta que queden en un segon terme quan la persona està obstinada en cercar l'anhelat benestar personal.
Sincerament, les preguntes que m'agradaria respondre en aquests moments no són precisament les preguntes més transcendents del món. Ni tan sols són preguntes que m'hagués formulat fa uns dies; ni, de ben segur, preguntes que em preocuparan d'aquí un temps.
Ras i clar:
– Trigaré gaire a ser autosuficient i poder tornar a viure pel meu compte?
– Per què em pregunto constament si sé estimar?
– Arribarà el dia en què em deixi de qüestionar si estimo prou o si aquest amor és suficient?
– Com puc discernir entre la voluntat d'autonomia emocional i el rebuig vers la complexitat de les emocions i sentiments?
– Per què sóc tant covard a l'hora d'afrontar les coses que requereixen esforç, dedicació i compromís?
La incertesa provoca neguit i angoixa.
Diuen que un bon museu és aquell del què en surts amb més preguntes de les que tenies a l'entrar… però no acabo d'estar segur que, precisament, això sigui aplicable a una bona existència.
[@more@]
A mi també m’envaeix sovint la incertesa i m’agradaria que la invasió no fos angoixant. No paro d’escriure i d’esborrar línies. Voldria dir-te i no sé ben bé què ni com. Sentir-se sola o sol té avantatges i inconvenients. Un dels inconvenients és no tenir algú que posi els seus llavis en els teus quan et neguiteja fer-te «massa preguntes»… Sort que sempre ens queda la imaginació!, meravellós invent que ens permet regalar-nos un petó el temps precís, just el temps necessari per oblidar la pregunta que ens estàvem fent… T’imagines que fos possible de veritat? «Això em preocupa… bé, no problem, tanco els ulls, imagino el petó… mmmmmm….., ja està! de què parlàvem?? Ah! quin dia tan bonic!». És un plaer compartir les teves incerteses…
D’ON VENIM? QUI SOM? ON ANAM?
Venim de l’abrivada oració dels Déus,
de les burballes que quedaren en l’intent per repetir-se,
del crit gutural que era, primer, una cançó de goig,
del bell encontre del foli blanc i l’escriptura imperfecta
que ens transformà en el que ara som:
un grapat de cossos daurats,
bípedes però apuntalats,
amb una cavitat al pit cada cop més estreta.
Oferíem exvots abans,
garlandes de liles, àpats sucosos,
però aviat ens transformàrem en uns menja-sants,
en crassos escarabats indignes i demolidors.
Anam cap a una estació de la que no tenim la clau
i, al capdavall, no entenem res.