Barba de savis

"Si la barba no creix, la saviesa no arriba…"

Al carrer de casa hi vivia un noi que, cansat d’esperar l’aflorament de massa capil·lar facial, va començar a utilitzar una barba postissa.
De primer ens va sobtar a tots; però la veritat és que, amb el temps,
aquell garbuix de sedosa, densa i impoluta textura que el xicot lluïa orgullós,
va passar a ser la cosa més normal del món.
Home, d’aprop la barba de pega desmereixia força; però, de fet, vista de lluny convertia aquell esquifit noiet en un home fet i dret.

La saviesa és una de les moltes qualitats difícils d’atribuir. D’aquelles que, tot i ser de caràcter intern, es valoren bàsicament a partir de factors més aviat estètics.
Per ser considerat savi, se n’ha de semblar.

L’edat, la prudència, el capteniment, els cabells blancs, el tabac, l’entonació, el posat reflexiu, les ulleres,… la barba.
El nostre veí volia fer-se gran, ser savi.
Bé, més que ser-ho, semblar-ho.

Comprar una barba postissa és molt més senzill que treballar l’intel·lecte, que augmentar el coneixement. Sovint dediquem més esforços al semblar que al ser. Modelem la capa visible de la realitat, polim amb desassossec la fina superfície que ens connecta amb la majoria de persones; allò que es veu, allò que sembla.

"Si la barba no creix, la saviesa no arriba.
Però, mentre el pèl apareix, l’intel·lecte a poc a poc es cultiva."

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.