Demanar disculpes per l’ortografia és
mostrar inquietud per la pròpia capacitat d’expressar.
Des del sud de França ella escriu "perdona per l’ortografia" i, immediatament, envermelleixo ferit de rubor.
"No pateixis pas, dona" penso "Digue’m les coses com vulguis! Llença
el diccionari, ordena els mots com et sembli, fés ballar les paraules, els accents, les lletres. Expressa’t! fes-me arribar els teus pensaments; embolcalla’m amb la dolça, exòtica i elegant fresa que emana dels teus prominents llavis."
Demanar disculpes per l’ortografia és excusar la manca d’atreviment.
Quan som petits aprenem a desenvolupar el llenguatge tot jugant, valents,
amb els mots. Juguem a enllaçar paraules i conceptes, sons i lletres, entonacions i estats d’ànim. De petits trobem curioses coincidències entre mots, fem broma a través de les paraules.
Asseguda al menjador de ca seva, ella agafa el diccionari i apunta "glorieta" per ajudar-me a trobar el camí de tornada. Sobre la taula caoba on atresora el seu món quotidià fet d’aromes, colors i formes, em mostra el planell improvisat i en fem broma.
Glorieta… petita glòria seria fer-li un petó, espolsar la inquietud i manca d’atreviment. Sí, glorieta, petita glòria, seria deixar de demanar perdó per l’ortografia i poder-nos centrar en el què no som capaços d’articular amb les escadusseres paraules que omplen el nostre vocabulari.
