Ell remuga i se sent culpable.
Els dies han passat; però encara pot visualitzar amb claredat el rostre esvelt, tendre i delicat que l’esguardava expectant entre la multitud aplegada aquella curiosa (que no calorosa) nit d’estiu.
Es maleeix i fabula.
Pensa que podia haver-la subjectat amb més fermesa o haver intentat llençar-li un explícit senyal indicant la seva absoluta i desacomplexada predisposició a mantenir-hi relacions sexuals.
M’ho explica i dubta.
Els dies han passat i ell encara pot visualitzar amb claredat aquell rostre; però la duresa de no sucumbir a la temptadora possibilitat de ser infidel ha anat quedant borrosa, difusa.
No recorda si fóu una àrdua tasca d’autocontrol o una simple i premeditada decisió.
Es lamenta i esbossa un somriure.
Pensa que podia haver-la subjectat amb més fermesa, és cert; és conscient d’haver perdut una gran oportunitat, una experiència única!
Però, mentre m’ho confessa, alça la vista i allarga la comissura dels llavis.
Exagera, sempre ho fa. Sap que, com més gran imagini l’esforç de fidelitat, més reconfortat estarà en la seva convicció d’entregar-se incondicionalment a l’amor real que sent per ella, la noia que estima.
[@more@]
Ai, les temptacions…és difícil, sí. Jo crec que és un problema innat en el ser humà. La cultura, la societat, l’instint de conservació ens inclina cap a l’estabilitat, però dins l’home i la dona sempre bull un sentiment d’insatisfacció, una tendència a valorar i desitjar el que no es té. Crec que això es pot solucionar aprenent a gaudir al màxim del que es té, aprenent a valorar-ho.