La distància, el pes i la petja

Me n’he anat, he estat lluny.
He marxat acompanyat de tres persones meravelloses.
Ho són; fa temps que ho sé i ara encara n’estic més segur.

Compartir és delicat i gratificant a parts iguals; i per això (o malgrat això, tant és) hem aconseguit crear, fabricar, construir, un viatge fantàstic.
La cosa no era senzilla; i per això (aquests dies ho hem comentant sovint) un cop vist el resultat, realment sembla com si durant tota la ruta haguéssim tingut la flor al cul.

M’ha agradat moltíssim no tenir cap tipus de planificació. Deixar-nos guiar per les indicacions de la gent amb la què anàvem topant i per la nostra pròpia intuició. Una troballa portava a l’altra, i coincidència rera coincidència anàvem conformant el nostre viatge particular.
Un viatge fruit de l’amistat, la il·lusió, l’energia i la sort.

Els viatges solen fer pensar i aquest no n’ha estat una excepció.
Durant el trajecte de tornada a casa, tot recordant el fructífer esdevenir dels dies anteriors, em van venir al cap tres conceptes: la distància, el pes i la petja.

La distància que ens separa de casa, sol provocar l’escurçament del contacte amb els sentiments envers les persones que hi viuen i ens hi esperen.
El pes que adquireix la gent que estimem quan es troben lluny de nosaltres.
Un pes curiosament lleuger, gens feixuc.
La petja, petita o gran, que deixem als indrets que visitem amb paciència, cura, respecte i entrega. Una empremta similar a la que ens deixen les persones que anem coneixent al llarg de la nostra vida.

He tornat; sóc a casa i em deleixo per sortir a caminar amb la gossa.
De fet, aquest viatge m’ha recordat a les passejades per la platja.
La llargada de la passa, el fet de recolzar tot el cos sobre un únic peu,
la marca que queda gravada a la superfície sorrenca;
deu ser això:
la distància, el pes i la petja.

[@more@]

Tweet