Mirar-se el melic

Fa quatre dies, uns amics em van donar una gran notícia: tindran un fill !

Immediatament després de girar el cap i respondre’ls amb un incrèdul "apaaa… va!", just quan les seves cares portaven massa estona serioses com per estar-me enredant, va sobresaltar-me la joiosa evidència:
– (nom de l’amiga), estàs embarassada!
– Sí, ja fa vuit setmanes [ara tot ho compten per setmanes] que creix dins meu un infant… un o dos!
– Apa! On vas a parar…
Reiem tots tres: ells contents d’haver-m’ho dit, de compartir aquella enorme il·lusió, i jo feliç i sorprès davant el compliment d’una amenaça que havien estat repetint i repetint durant més d’un any.

Ostres, un fill! … a dins d’ella!
El seu úter gesterà durant nou mesos un ésser humà: el seu infant, la persona que a partir d’ara estimaran més en aquest món; segur. És al·lucinant; aquest ésser, subjecte des de la seva concepció a un amor incondicional, es mantindrà durant les seves primeres trenta-sis setmanes a través d’un conducte, d’una via: el cordó umbilical.

Els nostres melics (llombrígols, que en diuen) són els testimonis, les proves irrefutables, d’haver estats lligats directament a les nostres progenitores. Aquest curiós forat del centre de la panxa ens recorda que hem crescut acollits, protegits i alimentats dins la nostra mare.

Avui sí, avui em permeto mirar-me el melic.
Avui l’observo i rememoro les dues vegades que el cordó que en sobresortia ha estat tallat. Però sembla com si nèixer i emancipar-me durant un parell d’anys no hagués estat prou per tallar-lo del tot: he acabat tornant a viure amb me mare.
A hores d’ara, portem un any i mig (setanta dues setmanes) d’agradable i repectuosa convivència.
Em miro el melic; però, no obstant, observo el meu voltant i veig que tot plegat ha estat més còmode per mi que per a ella… massa còmode per mi.

Aquests dies hem posat data a la nostra separació. Ens engresquen massa els respectius projectes de futur com per continuar compartint una llar junts. Estem il·lusionats i hem decidit esperar un temps per encarar els dos trasllats amb tota l’energia possible.
Aquest cop serà el tercer tall, el tercer intent de desfer-me del lligam físic que m’uneix amb me mare: aquest cordó umbilical. El mateix cordó que, en aquests moments, ajuda a crèixer un infant dins la panxa de l’amiga. Un cordó que ens deixa la seva empremta en forma de melic la resta de la nostra vida.

Sí, potser cal que em miri una mica el melic.
Potser ja és hora; ja he crescut prou per desfer-me definitivament del cordó i continuar creixent pel meu compte…

[@more@]

Tweet