El castell

Amb la dolça fragància impregnada al pensament, pujo cap al castell.
Hi pujo amb un amic; caminem i parlem, parlem i caminem.

El castell és lluny i tots dos estem desorientats, oi tant que n’estem: jo perquè començo i ell perquè ha acabat.
Sense saber ben bé per on tirar, avancem en direcció al nostre objectiu, guiats pel magestuós perfil de les seves roques. Ens ho prenem amb calma, anem fent parades per a reposar i, al cap de dues hores ben bones de camí, acabem per arribar a dalt de tot.

Mmmmm… fa un dia esplèndid. Asseguts sobre una de les restaurades muralles exteriors de la centenària edificació, contemplem la vista, el paisatge, les cases, el mar. Tot sembla petit i insignificant, excepte els nostres maldecaps.

Animats per la incertesa del nostre esdevenir sentimental, divaguem: pensa que això, que allò altre, que si el de més enllà, no penses que tal, tingues en compte que qual, s’hauria de nosequé, llàstima que nosequantus…
Sí, llàstima per exemple que tinguem sempre la necessitat de definir, de seguida, la naturalesa de les relacions.
Si tot just acabo de conèixer, fer un petó o fer l’amor amb tal noia, per què m’obligo a fer un pronòstic del nostre futur?
Quin futur? Sembla com si, tot just després d’haver arribar a dalt de tot, ja tinguéssim pressa per saber per a quina vessant hem de baixar: pel costat de la relació inconsistent i esporàdica o pel de la ferma i compromesa.

Ui, ui, ui… sí que ens embalem, oi?
Doncs a mi m’encanta estar impregnat de la dolça fragància i penso quedar-me una bona estona a dalt del castell… I si he de baixar per alguna vessant, espero que no sigui cap de les dues.

[@more@]

Tweet