És sensible tan als elogis com quan el renyen

Quan era petit, al finalitzar cada trimestre escolar, entregaven als pares i mares un complet informe sobre el nostre comportament, aptituds i aprenentatge.
Es tractava d’una sèrie d’apreciacions que els educadors havien de valorar entre gens, poc, bastant o molt, tot fent una marca a la casella corresponent.

D’entre els diversos aspectes que tenien en compte de nosaltres (els infants) l’únic que recordo, l’únic que em cridava l’atenció, era la frase que deia si fa no fa: "És sensible tan als elogis com quan el renyen".
Aquella enrevessada afirmació (en el meu cas seguida sempre d’una creu a la columna del molt) em tenia ben intrigat. No sabia què era un elogi; ni tampoc estava al corrent que les persones fóssim, igual que els objectes de cristall, sensibles.

Els anys han anat passant; però, ara que tinc una noció clara del significat de la frase, estic convençut que me la continuarien marcant amb un molt.
Fa poc m’hi ha fet pensar una llarga i apassionada conversa amb una amiga. Tant és si l’intercanvi d’impressions es va embolicar més del compte; tant és si jo faig coses per descuit o ella reclama estimació; tant és si jo no sóc sincer o ella no acaba de dir les coses que realment sent; tant és si ha estat un comentari, una apreciació, una sensació o un retret, una exigència, un reclam; perquè, de fet, potser ho és tot plegat.

És una pena: una amiga m’ha renyat i, és clar, no he pogut evitar ser molt sensible a les seves paraules.

[@more@]

Tweet