La goma que em lliga

La goma que em lliga els cabells és elàstica però m'apreta.

Em miro el canell marcat i en ressegueixo el dibuix al seu voltant.
La pressió m'ha gravat a la pell el suau i inconfusible contorn d'aquest petit complement.
La goma de cabell deixa marca, grava, i això de vegades incomoda.

Totes les noies amb les que he mantingut una relació, diguem-ne, sentimental, en algun moment han tingut l'encert d'auxiliar-me deixant-me la seva goma de cabell. I aquest innocent obsequi, destinat a domar la meva anàrquica cabellera, ha esdevingut sempre un preuat acompanyant.
Ja sigui per guardar en secret la fragància dels seus cabells o per rememorar la imatge de la cadència dels seus passos o per sentir-me proper al seu somriure… sempre la goma forània ha passat indefectiblement a ocupar en exclusiva el meu canell esquerre.

És útil i pràctica, per què negar-ho; però no pas fútil i supèrflua.
La goma que em lliga els cabells, de retruc em lliga a la persona estimada.
En sóc conscient i m'agrada.
Hi jugo: la giro, me la trec, me la poso, la doblego, l'estiro, …

La goma expressa el lligam, la relació.
Portar-la indica, potser, la meva disposició a saber-me voluntàriament lligat a l'altra persona. Però, il·lús, al mateix temps espero inconscientment que l'altra persona també estigui disposada a saber-se'n.

Aiiii… Això que portem al cap i ens marca: la goma.
Sí, la goma que és ella; que la representa.
L'objecte que ocupa en exclusiva el meu canell esquerre.
La goma que em lliga i m'estreny.

Em miro el canell i en ressegueixo el dibuix.
M'agrada sentir-me proper, lligat, en contacte amb la gent; però evito ser marcat per eventuals excessos de pressió.
El temps va passant, se succeeixen les bones i les males experiències, i jo continuo com sempre obstinat en seguir portant els cabells llargs.

[@more@]

Tweet