Pobre noi enamorat

Hi havia una vegada, en un petit poble costaner,
un noi que patia un greu enamorament.
A veure, els enamoraments, de fet, no són ni greus ni lleus, ni petits ni grans… simplement són enamoraments i prou.
Però el d'aquell noi era un enamorament ben peculiar:
estava enamorat de la lluna.

Mireu si n'era de greu aquella fixació que, cada nit, fes fred o calor, el xicot sortia decidit al terrat de casa seva a cantar a la lluna una dolça cançó d'amor.
La lluna mai deia res. Només somreia i escoltava atenta les diverses melodies que aquell pobre noi enamorat composava per ella.
Bé, la lluna mai deia res; però la veritat és que tan presumida com era, li agradava moltíssim ser objecte de tanta i tanta adulació.
O sigui que, ja fos dilluns, dimarts,… qualsevol dia; ella mai es volia perdre la nova cançó d'amor del xicot. I, dia sí dia també, sempre apareixia plena i radiant enmig dels estels. Sí, sí… fos el dia que fos.

És clar, la gent es va començar a preocupar:
Què fa la lluna? Com és que ara surt plena cada nit?
La raó era ben senzilla, ja ho sabeu; la lluna havia agafat afició a escoltar aquell jove enamorat i no volia deixar passar ni una sola nit sense gaudir de la seva reconfortant companyia.

Ai, ai, ai! La lluna no se n'adonava… però allò d'aparèixer plena cada nit era un daltabaix: alterava el ritme de les marees; el creixement de les plantes i les collites; i, fins i tot, el bioritme dels animals i les persones.
Déu n'hi do quin rebombori!

Els savis més savis, davant aquella delicada situació, van anar de seguida a cercar el pobre noi enamorat. El volien convèncer, vaja.
L'objectiu era intentar frenar l'apassionat cant nocturn que retenia la lluna plena nit rera nit; però el jove no els escoltava, només es veia a ell i al seu enamorament. Ell i l'amor, ell i la lluna, l'amor i la lluna…

Fins que… Una nit, mentre embadalit cantava la nova cançó que havia arranjat, el xicot, tot d'un plegat, ensopegà i caigué del terrat. I ho féu amb tanta mala fortuna que anà a petar just al bell mig del femer que tenia el seu veí.
Uix, becs! Quina pudor.

La lluna, preocupada, cercà immediatament el pobre noi per tot arreu;
amb la seva llum anava il·luminant cada racó.
Però el jove, brut, pudent i avergonyit, s'amagà cuita-corrents a l'interior de la seva cambra. Encegat, pensà que la lluna, tan tocada i posada com era, mai perdonaria que el seu enamorat perdés la dignitat d'aquella manera.
I, enmig d'un mar de llàgrimes, decidí no sortir mai més de l'habitació.

I així fou com, d'aleshores ençà, la lluna prosseguí diligent el seu antic recorregut. Ara ja no tenim alterat el ritme de les marees, ni el creixement de les plantes i les collites, ni el bioritme dels animals i les persones. Ara la lluna es resigna a continuar donant voltes a la Terra, a mostrar una sola cara,
a il·luminar-se de forma esglaonada.
Això sí, cada vint-i-vuit dies treu el cap per veure si pot tornar a escoltar altra vegada una de les precioses melodies que tant enyora.

Ai las! El pobre noi enamorat ja no canta…
Mai s'atrevirà a donar explicacions a la lluna; és només cada vint-i-vuit dies quan recupera un xic les forces: s'atança a les cortines, la contempla i plora.

[@more@]

Tweet