De taques n’hi ha de totes mides i colors.
Les taques són com les persones: úniques i irrepetibles, d’incomptables matisos, de singulars perfils i agrestes formes.
La taca neix de sobte, en un instant; però s’acaba configurant lentament.
La taca apareix definida, delimitada; però acaba adquirint una naturalesa nova, inesperada i excepcional.
Interpretar una taca és engrescadorament complex. Tant irrevocablement lligat a la nostra pròpia visió de la realitat, que ens delata i posa en evidència com som i què pensem.
Fa uns dies, un paio em comentava que actuem en funció de com creiem que són els altres. No ho sé… potser sí.
Potser precisament per això tot és tant borrós.
Potser per això la vida, única i irrepetible, està saturada d’incomptables matisos, de singulars perfils i agrestes formes.
Perquè, a veure, de fet no tenim ni idea de com són els altres.
Com podem conèixer els altres, si fins i tot nosaltres mateixos aprenem a fer-ho a través de taques?
[@more@]
